Món Zero

Passejant per Picadilly direcció Nord-Est, tot just havia passat Hyde-Park Corner, hem vaig girar a ella i li vaig dir:
-Aquí et quedes.
I la vaig deixar a la ciutat on jo l’havia dut, on ella no coneixia a ningú, en un país que no era el seu.
Li la vaig donar a Londres com a tribut. La cosina de Nao diu que Londres es queda amb alguna cosa teua. Es pot quedar amb la meua obscuritat. No la necessite més. Sóc lliure.

Aquest cap de setmana vaig probar la ja consolidada L aleph 1. Tornem a començar.

Vaig a deixar l’obscuritat.net. Moure Món Zero a eternitat.net entre aquesta setmana i la vinent. Obscuritat rediccionarà un temps a l’altre, però actualitzeu els feeds (el Reader, Santiago).

― L’abuela mai t’ha volgut ni pa menjar ni pa dormir.

― Quina?

― Les dos.

Avorrit. Mirant la pestanya del Gmail desitjant que canvie a Inbox (1). Escoltant Diecinueve de Maga i sentint com s’alteren les coses dins meu. L’Amarok reproduira la resta del primer disc. I entre a la pestanya del correu i actualitze i no passa res. Sé que és totalment innecessari perque canviaria ella soles, maravelles del ajax, pero igualment li done a actualitzar. Mai has mirat el correu sabent que no hi ha res?
Jo sí.

Personalmente me gusta más el humor absurdo.

El humor negro parte de les desgracias,
el llamado humor inteligente acaba haciendo gracias de política i personajes conocidos… no parece tan inteligente.
Los chistes sobre diferentes colectivos (un español, un italiano i un inglés) simplemente son una manera de hacer daño (ridiculizando) sin que se note.
Y los chistes de Lepe vienen de Lepe.

El humor absurdo parte de la nada y acaba con una sonrisa o con una carcajada. O llorando por el suelo, con dolor de barriga y una felicidad increible.
Es el mejor.

Sé que estoy generalizando, hay chistes absurdos como los que se inventa Santiago que acaban en un “que malo”.

Por cierto, ya he puesto un 42 en mi cuarto. Falta el don’t panic.

Santiago, aquí tens la versió en català
(més…)

Hypertext
Estic pensant en escriure un relat en hipertext. La segona pregunta que us estareu fent és: Què és un relat en hipertext? La primera és: saps escriure?
És com una història ramificada escrita en pàgines web. Apart dels vincles a la pàgina següent, hi han altres enllaços que conten altres parts de la història o li donen punts de vista diferent o finals alternatius.
Per a que vaig a fer açò? M'ha agradat la idea. (punt)
Gràcies a kuasar prompte milloraré el menú… espere.
També estic traduint el Messenger Plus! Live amb la resta de l'equip habitual.
La setmana cultural acabarà amb mi. No tindreu tanta sort. Això sí, quan s'acabe no pense pegar ni brot.
El dijous anirem a prendre un suc o algo. Vindrà algú. Ja ni ho sé, ni m'importa. Jo aniré. Si hem prenc el suc jo sol, em dóna igual. Pense disfrutar-lo de qualsevol manera.

Per cert, el dia 29 KDD.

La vida és massa cara

En aquest país els preus no paren de pujar. M’agradaria poder menjar bé. Els meus fills no coneixeran les taronjes de la terra, ni els encissams, ni res del que he menjant tota ma vida. Per quatre possibles raons.
a) Segurament no em reproduiré (potser la llei acabé impedint-m’ho.)
b)No m’ho podré permetre.
c)Per a poder tenir un sou digne me n’he anat a l’estranger
d)La gent que feia possible aquests aliments (llaurant) ha tingut que canviar de negoci perquè no podia viure amb el que treia de la terra
Es trist i miserable el que li donen a un llaurador pel seu treball. La taronja ja no es rentable.
I d’ací a poc fer-se una tortilla (truïta) serà un luxe.Continua sense agradar-me la societat on visc, però em fa més por la societat en la que viure. No vull pensar en la que heretaran els que vinguen després.
[Tots els que llegim el meu blog (Santiago i jo) entenem aquest idioma]

Atemporal
Poco a poco voy re-sincronizándome con el resto del mundo. La semana de fallas ayudó bastante a disminuir los saltos por el flujo temporal. La oscuridad y el vacío estan controladas y ya no juegan en mi contra. Vuelvo a vivir dentro del tiempo.
Me estoy pensando en postear "No Espera" y quizás lo traduzca y todo. Aunque depende. Si ni dios lee este blog paso de traducir algo que ya entiendo.
Creo que por primera vez en los últimos 16 o 17 años (kicir, desde que tengo uso de razón) que, no es que me de igual no tener pareja, es que no quiero tenerla (buscarla). Si surge algo no lo desestimaré por mi cabezoneria, pero así estoy muy bien. He decidido que quiero pasarmelo bien y que voy a disfrutar ahora, con o sin pareja. Creo que en la vida habia estado sin tener alguien que me gustara… desde prescolar que puedo acordarme. He ido pasando de una persona a otra (a veces repitiendo), siempre con alguien en el punto de mira.
Ahora no. Y me siento muy bien.
Otro día más. No sé en que idioma. I ja sé Santiago que no et deu haver agradat, però mira, volia provar.